Tots creixem, és una evidència. A mesura que va passant el temps anem madurant; ja no és tan evident.
A través de la veu, de la pell, dels cabells... anirem veient els signes que el temps deixa en la nostra part física, i hom pot concloure que així madurem. Però com sempre, aquesta és només una visió molt minsa de la realitat.
Som alguna cosa més que el nostre cos. També som ment. Una ment que moltes vegades oblidem; si més no, l'entenem a mitges tintes.
Tenim molt clara la part més racional, analítica. La que solem entrenar per anar fent front als obstacles que la vida (per dir-ho d'alguna manera) ens posa al davant. La gran majoria de persones creu que és aquesta ment la que ens fa forts; la que ens permetrà tenir èxit i adquirir les eines necessàries per aconseguir el que ens proposem. Aquesta és una creença molt forta.
I el que molta gent no sap és que sense adonar-se'n, aquesta ment es basa en el coneixement; el saber exterior, creat pel mateix ésser humà, que és dual, que separa, dissecciona i alimenta el nostre ego en una mena de carrera per veure qui és que té més coneixement i erudició. En tot això, no hi ha consciència.
En canvi, hi ha l'altra ment. La que ens proporciona saviesa; el saber. Un altre tipus de coneixement més integral, que ajuda a veure les coses, les experiències, d'una forma global, com un tot. Un saber que posa pau, que ens calma. Que fa més gran la nostra consciència. De fet, no és un coneixement; és un estat. Un estat de gràcia on aconseguim posar ordre en el nostre inconscient i connectar amb el nostre supraconscient.
La maduresa real arriba quan la ment racional i la ment sàvia s'uneixen. I això succeeix quan les podem treballar, entrenar i desenvolupar per igual. La primera, és fàcil esbrinar com. La segona, només hi ha una manera: a través de la pràctica meditativa.
Quan amb cada acció som conscients del que fem, on ho fem, com ho fem... la nostra ment actua d'una altra manera; està present, sense condicionants. Simplement, ÉS. Quan això passa, aconseguim connectar en un estat profund de nosaltres mateixes; una bonica sensació on copsem la realitat d'una forma més àmplia, objectiva, ens adonem dels condicionants que ens autoimposem o deixem imposar i, d'alguna manera, tenim més llibertat. Si més no, de decidir. Decidir el que és més convenient per poder viure més bé.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada